Incondicionalitat…
En escasses setmanes, la feina de tota una vida donarà el seu primer fruit. No han sigut sis anys de carrera, han sigut molts anys d’il·lusió, sovint incompresa pels altres, davant la resposta a la pregunta “Què vols ser de gran?” , encant de la idea en pensar en la professió, encant en el fet de dedicar-s’hi i de fer-ne la raó de la meva existència professional. Paguin o no, hagi atur o no, passem litigis o no, senyors, em complau dir que és i serà la millor tasca del món. Tenir la vida d’algú a les mans implica una gran càrrega, tots sabem que fem el que fem, en major o menor mesura se’ns resentirà el cos, la ment i l’ànima, però és secundari a la grandesa del moment que s’apropa….
La gran alegria que comporta aquest adveniment, i el gran “prèstec de vida personal” que hauré de fer d’aquí uns mesos, contrasta amb el mar de dubtes que m’atormenten, tot era més fàcil quan el meu amor incondicional a la causa mèdica facilitava les decisions responent a tot un: “on sigui”. Veure com s’apropa el dia en que m’hauré d’asseure amb una llista i un número a decidir el meu futur amb les implicacions que ara per ara em suposa, em genera una sensació de contínua cerca de raons per ordenar les meves prioritats. I batega amb força aquest sentiment de heterogeneicitat de les parts, d’implicar molta més incondicionalitat… I com justifico l´ús del terme “incondicional”? Doncs bé, sense pensar-ho dues vegades hi ha gent que en un moment de la vida es troba amb una sensació tan extraordinària i els canvis que observa en ella mateixa són tan satisfactoris, que de manera incondicional, és a dir, sense imposar cap tipus de condició i de molt bon grat, borra per complet tot sentiment passat, no perquè no fossin importants en el seu moment, si no perquè comparats amb aquest, des del primer moment i sense jutjar condicions com el temps transcorregut, han perdut tota importància. I no només ho fa de dins a fora, si no a l’inversa. Vol que absolutament tothom sàpiga que ja no l’importa allò que ha passat fins ara, que ha posat el comptador a zero i que tot el passat lligat a antics sentiments és una minúcia i és digne de recordar, si, però només perquè engrandeix les noves vivències. I se’n sent orgullós i ho proclama! El passat només hauria servit per preparar-se pel moment que ara aconteix. El teu món ha canviat l’eix de gravetat, i qualsevol persona que inestavilitza el nou angle de gir, per molt que fos important abans, s’ha d’apartar el més lluny possible, i sense cap tipus de remordiment, és més, amb un somriure, si amb això es fortifica el nou rumb. Has de ser tu, abans de que l’altre noti la turbulència, qui els allunyi, perquè la teva única prioritat és el nouvingut. I molt menys s’ha d’utilitzar una declaració esperada per a intentar cobrir inseguretats i tallar discussions.
Quan el teu sentiment d’incondicionalitat xoca amb les observacions de circunstancialitat, la incondicionalitat et ridiculitza , fent-te sentir nua d’allò que et donava tant avantatge davant dels altres mortals volcats en la vida sentimental. I trobes a faltar aquella fredor i la claretat de prioritats de les que abans n’eres l’abanderada. Però no fas res, no pots! has caigut en la incondicionalitat i un cop hi ets ja l’has de practicar com a fanàtica que ets. Potser en un temps te n’aprofitis d’allò circunstancial que tant odiaves. Esperem que no.
Aclarint el que suposem que ha quedat clar, que la incondicionalitat ja és meva i m’encanta que ho sigui, no intercanviable per res ni per ningú, només es proclama el desig de confirmació d’incondicionalitat i de mort definitiva del rumor d’allò que reb el nom de circunstancial… Per acabar amb la inseguretat que tan vergonyosa em fa sentir, que per ser subjectiva no ha de ser menyspreada, sinó que ha de ser l’objectiu de la lluita més encarnissada….
