Intensitat continguda
Eros i Psique, d’Antoni Canova
“Eros, déu de l’amor, va caure encisat per la capriciosa Psique i per conquistar-la, va edificar-li un palau, on cada dia la contemplava. Un dia, Eros va soprendre a Psique i aquesta va tirar-li cera a la cara, espantada. Davant la fúria d’Eros, Psique va recòrrer a l’oracle de Venus per recuperar el seu amor. Se li van imposar vàries condicions per aconseguir-ho, l’última de les quals, recollir l’atuell que contenia el secret de la bellesa. Psique, curiosa, va obrir-lo i va ser sotmesa a un son profund com a càstic, del que només podria despertar si Eros la besava.”
Aquesta peça recull l’instant previ al despertar de Psique.
La meva ignorància fora del marc mèdic no em permet fer la descripció tècnica merescuda d’aquestes tres dimensions. Simplement la miro i em limito a concebre-la com a concepte. I admiro la impaciència que em genera…. I……. aaaaaah mare meva, són de pedra!!! Perquè cada cop que la miro m’ho haig de recordar, quan la veig i penso:” vaaaaaaa, vaaaaaaaaaaaaaa” i dos segons després em dic: “no boja, si són de pedra!!” (de marbre, perdó).
I abans ja m’encantava. Ara el meu punt de vista ha canviat lleugerament i encara l’aprecio més. La impaciència que generen certs moments. Intensitat continguda que encara fa apreciar més si cap els instants de consecució dels fets.
Espero que Eros us desperti algun dia.
